Programa del Concert de l’Escolania de Montserrat al Park Güell
Ad trepudium rotundum és una suite que posa en diàleg quatre sardanes emblemàtiques amb diverses melodies montserratines, des del Llibre Vermell de Montserrat fins a peces més recents vinculades a la devoció a la Moreneta. Sense pretendre establir una relació històrica directa, l’obra juga amb una idea suggeridora: que la vinculació de Montserrat amb la sardana moderna troba un ressò llunyà en els balls rodons del Llibre Vermell, com si fossin unes protosardanes imaginades.
Primera part (amb acompanyament d'orgue)
Cançó a la Moreneta - Antoni Nicolau
Salve Regina - Francesc Civil
Nigra sum - Pau Casals
Ubi caritas - Jaume Aguilar
Veni creator spiritus - Raimon Romaní
Segona Part (amb acompanyament de cobla)
Ad trepudium rotundum - Xavier Ventosa (Estrena absoluta)
Suite de sardanes i melodies montserratines
L’obra s’inicia amb una introducció lenta, construïda sobre l’inici de Sota la vostra protecció. Aquesta melodia apareix envoltada d’una harmonia en quartes, que esdevindrà un dels elements recurrents dels diferents enllaços de la suite. La introducció condueix cap a un primer Temps de sardana, on s’exposa Los set gotxs. Tot seguit, aquesta melodia sona en forma de quodlibet sobre Sota la vostra protecció. Aquest primer bloc ens porta cap a un Re major 7, que funcionarà com a dominant del to de La nostra dansa.
El següent interludi comença com si fos el segon llarg de La nostra dansa, però de mica en mica evoluciona cap a l’harmonia de quartes presentada a la introducció. El Sol menor inicial deriva cap a un Do mixolidi, que serveix per presentar la Cançó de la Moreneta. Aquesta melodia es va desdibuixant dins d’aquest color mixolidi i dona pas a la segona part de Polorum regina. Després, el flabiol queda sol i fa un breu fragment que recorda l’introit tradicional de la sardana. Seguidament, les dues melodies esmentades apareixen combinades en forma de quodlibet i a ritme de sardana. Tot aquest material es va dissolent mentre comencen a insinuar-se alguns elements de Marinada. L’interludi acaba sobre l’harmonia de dominant de Fa major, la mateixa amb què acaben els curts de Marinada.
El següent interludi comença com si reprengués els segons llargs de Marinada. Però el Fa major es transforma en Fa menor, i el ritme original es va deformant fins a recordar l’íncipit de Nigra sum. Un canvi sobtat cap a La menor confirma aquest nou tema, que tanmateix queda interromput per fragments de Cuncti simus concanentes. Ben aviat, tots aquests materials acaben sonant simultàniament, també en forma de quodlibet, amb un cert regust dòric. Aquí hi ha un petit joc musical amb el mateix text llatí: Cuncti simus concanentes vol dir “cantem tots alhora”. Finalment, el ritme ternari de la melodia del Llibre Vermell es transforma progressivament en l’inici en 6/8 de L’Empordà.
L’interludi posterior comença com si tornéssim als llargs de L’Empordà, però aquesta vegada els quatre primers compassos es converteixen en el subjecte d’una fuga a quatre veus, de la qual només en sentim l’exposició. El que podria ser l’episodi de la fuga es transforma en un contrapunt lliure, on les diferents veus es van passant un tema que recorda la Salve montserratina. L’ambient, inicialment barroc, es va transformant en un llenguatge més neobarroc, fins a arribar a un punt gairebé tràgic, en què el ritme constant s’atura i la música sembla alentir-se.
Aquest moment condueix cap a una reexposició del primer Temps de sardana que havia aparegut després de la introducció lenta. Ara, però, en lloc de Los set gotxs, hi sona Stella splendens, amb una petita modificació del primer compàs perquè ja comenci a recordar l’inici de La Santa Espina. En els espais que deixa la melodia van apareixent, com a records, els íncipits dels diversos cants montserratins que han anat sonant al llarg de la suite.
Aquest clima queda interromput bruscament per un tutti a octaves amb l’inici, ara sí ben clar, de la Salve montserratina en Mi menor. L’ambient es transforma després cap a Mi major, amb la melodia de Stella splendens cada vegada més propera a La Santa Espina. Finalment, un dibuix de quartes dona pas a una mena de clímax: el flabiol fa sonar, en Fa major, l’introit tradicional de la sardana, com a porta d’entrada a La Santa Espina, que aquí funciona com la culminació de tota l’obra —la sardana de les sardanes, podríem dir. Abans, però, cal modular de nou cap a la dominant de La major per donar correctament el to d’entrada de La Santa Espina.