La Barcelona de 1900
Quan s'inicia la construcció del Park Güell, l'any 1900, Barcelona era una metròpolis moderna i cosmopolita que basava la seva economia en la potència de la seva indústria i que superava la xifra del mig milió d'habitants. Les seves muralles s'havien enderrocat ja feia gairebé mig segle i la ciutat nova, l'Eixample projectat per l'enginyer Ildefons Cerdà, havia crescut de manera espectacular a partir del 1860. Va ser l'operació urbanística més gran del segle XIX a Europa.
Parc Güell, "Interior del Pont de Baix",
© Col·lecció Ernesto Boix. Cercle Cartòfil de Catalunya
Ildefons Cerdà havia estudiat a fons les dificultats del creixement modern dins de la Barcelona emmurallada i l'impacte que suposaven els canvis tecnològics, en especial el ferrocarril.
El plànol de la seva proposta de Pla d'Eixample multiplicava per deu la superfície de Barcelona i era fruit d'una visió pràctica de la ciutat. Cerdà concebia el pla com un instrument flexible per propiciar, amb esperit reformista, la formació d'una ciutat moderna que fos més eficaç, més saludable i més justa.
L'expansió de Barcelona va ser molt ràpida al llarg de la segona meitat del segle XIX, amb l'Eixample estenent-se per la plana. La seva àrea central va començar a perfilar-se com un gran centre burgès i la urbanització avançava també pels seus flancs, en direcció als vells suburbis fabrils de la plana, amb un caràcter més popular i industrial.
L'Exposició Universal de 1888 va posar de manifest a Europa i al món la puixança de Barcelona, capital d'una nació catalana renaixent, i va impulsar la cerca d'un nou llenguatge artístic i de representació urbana. Aquesta és la raó de l'èxit del modernisme, molt present al cor de l'Eixample, i de l'obra d'un arquitecte tan singular com va ser Antoni Gaudí.
El modernisme i la cultura catalana
El modernisme s'emparenta amb els moviments coneguts com a Sezession, Liberty, Jugendstil o art nouveau. Però, a diferència d'aquests moviments, el modernisme català tenia una ambició que no es limitava a la renovació estètica: era l'expressió d'un desig de modernització i ressorgiment cultural de Catalunya, alimentat pel dinamisme de la seva capital, Barcelona. Per aquest motiu, el modernisme va anar més enllà de l'arquitectura i les arts plàstiques i també va tenir un paper molt important en la llengua, la literatura i la música.
Mentre que la principal característica de l’art nouveau, en les seves diferents modalitats i denominacions, va ser la voluntat de crear un estil arquitectònic i internacional, reflex de la cultura cosmopolita fin-de-siècle, el moviment català cercava una nova síntesi entre les tradicions i la modernitat més radical.
L'esperit cosmopolita de l'art nouveau es va traduir a Catalunya en una idea general de modernitat arrelada, en l'ambició de projectar el país cap al futur des de l'absorció de les seves arrels culturals més profundes.
Detall del Park Güell
Barcelona, la ciutat del modernisme
A partir de la dècada de 1860, la construcció de l'Eixample va oferir moltes possibilitats professionals d'expressió als arquitectes barcelonins, i es va convertir en un dels repertoris urbans més rics i complets del continent. Al seu ampli ventall d'arquitectura historicista i eclèctica van sumar-se, al final del segle, els primers temptejos del modernisme.
Festa d'automòbils a benefici de l'Asil de Santa Llúcia amb l'assistència de les Infantes.
© Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Enmig del domini generalitzat per tot Europa de l'arquitectura historicista i eclèctica, quan van començar a estendre's per Brussel·les i per Glasgow les formes de l'art nouveau, es va iniciar a Barcelona una evolució no menys original.
A partir de l'Exposició del 1888, els arquitectes més innovadors van començar a recuperar antigues tècniques constructives, com ara la volta de maó de pla i les velles artesanies, i es van interessar alhora pel potencial expressiu del ferro. Molts dels arquitectes modernistes, com ara Josep Vilaseca, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, van iniciar la seva carrera en aquell ambient.
Detall de la porta de l'entrada principal del Park Güell