Natura i biodiversitat

Des de la compra del Park Güell per l'Ajuntament de Barcelona, al llarg del segle XX es van fer diferents aportacions a la jardineria del parc, tot i que sense un criteri clar de continuïtat. Durant els anys seixanta s'hi van plantar nombrosos pins blancs i arbustos resistents a la sequera i a la zona de muntanya, conferint al parc el seu aspecte actual, boscós i semiforestal. Aquests pins, però, van ocupar l'espai de moltes oliveres i garrofers, que van quedar mig ofegats.

La ventada de 2009, que va fer caure nombrosos arbres –sobretot pins, que van arrossegar en la seva caiguda tot tipus de plantes–, la nevada de 2010, que va malmetre també molta altra vegetació, van ser l'oportunitat per aplicar nous criteris de plantació i de gestió del verd:

• Combinar la natura original amb la funció de jardí urbà.
• Afavorir les espècies autòctones amb baix consum d'aigua.
• Plantar arbustos i plantes que reforcen el sòl i n'eviten l'erosió i la degradació.
• Eliminar les plantes invasores de creixement ràpid per evitar l'ofec dels arbres de creixement més lent i crear capçades obertes.
• Fer conviure espècies diverses, amb moments de floració i colors diferents, per crear contrastos visuals més estètics.
• Treballar, sempre que es possible, d'acord amb la coherència història de les espècies, recuperant les que hi havia a principis de segle XX, com els fruiters.
• Instal·lar reg automatitzat i millorar la qualitat del sòl.

Així, la vegetació dels jardins està formada per una gran varietat d'espècies, com les oliveres, els roures, els pins, els garrofers, les ginestes, les magnòlies, les glicines o les plantes aromàtiques, com el romaní o l'espígol.

La part forestal conserva un mantell vegetal on hi predominen el pi blanc, de vegades barrejat amb pins pinyers. Vall endins, hi ha també garrofers, oliveres i ametllers. Els arbustos són els habituals dels boscos de la terra baixa, com llentiscles, marfulls i d'altres espècies introduïdes, com el pitòspor i el llorer.

Com que la pèrdua de la coberta vegetal i l'erosió són temes d'especial sensibilitat, i tenen relació amb el trepig excessiu en determinats llocs per part dels visitants, contínuament s'hi realitzen actuacions per protegir i restaurar els sòls, i també per conservar la vegetació dels jardins i espais naturals.

Jardineria ecològica al parc

Com a la resta de parcs, jardins i zones verdes de la ciutat, l'Ajuntament de Barcelona aplica al Park Güell un model de jardineria ecològica que afavoreix els processos naturals dels ecosistemes.

Els condicionants del clima mediterrani –amb estius eixuts i escassetat d'aigua–, i les característiques dels sòls, són factors que es tenen molt en compte a l'hora de triar les espècies més adequades.

L'àrea formada pels turons de la Creueta del Coll (Parc de la Creueta del Coll), el Carmel (on hi ha el Park Güell i el Parc del Carmel) i la Rovira (Parc del Guinardó) constitueix un gran espai de verd urbà i forestal de Barcelona que tradicionalment ha estat considerat com una unitat geogràfica: el Parc dels Tres Turons.

L'elevada densitat de població de Barcelona, i la dimensió modesta de la majoria de parcs i jardins, fan que els Tres Turons sigui un dels espais de natura i més importants –juntament amb Montjuïc i la Ciutadella–, ja que compleix funcions ecològiques fonamentals per a la qualitat ambiental de la ciutat.

La seva ubicació a tocar de la Serra de Collserola fa que per a algunes espècies animals aquest espai sigui un hàbitat important en el seu cicle de vida, sovint de camí cap a d'altres indrets. És el cas d'algunes papallones i ocells, que tenen facilitat de desplaçament.

Ara bé, en els cas de grups animals com els amfibis, els rèptils o els mamífers, quan els parcs, zones verdes i espais naturals no tenen continuïtat, els animals poden quedar aïllats i tenir dificultats a l'hora de reproduir-se o, fins i tot, sobreviure. Això acaba empobrint la riquesa faunística i la diversitat biològica urbana.

Per això, crear camins de natura dins la ciutat que connectin diferents zones verdes amb els sistemes naturals més propers –els anomenats corredors verds–, afavoreix els desplaçaments d'aquests animals. El parc dels Tres Turons es troba, precisament, en el camí del corredor verd Ciutadella-Collserola en el que s ́hi està treballant.

El Park Güell, com a zona verda integrada als Tres Turons, constitueix una reserva de natura urbana. Les grans dimensions del parc, la varietat de jardins i espais verds que hi ha, i els criteris de plantació que s'hi apliquen, són factors que contribueixen a atraure i enriquir-ne la biodiversitat.

Les més de 17 hectàrees de zones verdes d'accés lliure tenen uns valors naturals i una diversitat d'espècies que fan molt atractiva la visita i els itineraris de descoberta.

La biodiversitat vegetal, a mesura que augmenta el grau de connectivitat amb Collserola i els altres espais verds de la ciutat, atrau també fauna de tot tipus que hi troba aliment i refugi on viure i reproduir-s'hi. En determinats indrets del parc, precisament, s'hi instal·len estructures per crear nous hàbits i afavorir la presència d'espècies diverses (caixes niu per ocells insectívors i ratpenats, hotel d'insectes per abelles i vespes solitàries...).

Al parc s'hi han detectat també determinades espècies que són sensibles a la contaminació –com és el cas d'alguns líquens–, i l'abundància d'ocells i papallones, són un indicador de la bona qualitat ambiental de la zona i el seu entorn.

Quines espècies s'hi poden trobar ?

Inventari de fauna

Inventari de vegetació

El recorregut de la biodiversitat

Itinerari situat a prop de la porta d'entrada del Coll del Portell que permet gaudir de la flora i la fauna característica del parc i el seu entorn, fora dels circuits turístics habituals. Té una longitud de 195 metres i el bosc del seu entorn ocupa al voltant d'una hectàrea de superfície.

Al llarg de l'Itinerari hi ha plantades diverses espècies vegetals d'interès, entre les que hi destaquen d'arbustives mediterrànies, com l'arboç, aladern, arç blanc, cornicabra o llentiscle, marfull, aloc i herba de Sant Jordi, entre d'altres.

Hi ha un camí de sauló preparat per recollir l'aigua de la muntanya fent canals i connectant amb el clavegueram, per evitar l'entollament d'aigua i la destrucció del camí en cas d'aiguats. Connecta el Passeig de les Palmeres amb el Camí de les Llàgrimes i la Placeta Moragues.

A prop del recorregut de la biodiversitat s'hi ha instal·lat un "hotel d'insectes", una estructura per al niu de les abelles i les vespes solitàries. Aquests insectes fan funcions ecològiques d'especial rellevància, ja que participen en la pol·linització de la vegetació i en el control biològic de les plagues i malures dels jardins, cosa que redueix la utilització de productes fitosanitaris.

Sovint tenen dificultats per trobar llocs de nidificació a la trama urbana, i el parc els ofereix els requeriments necessaris per completar el seu cicle vital. Això constitueix també un indicador de bona qualitat ambiental de l'aire del parc i el seu entorn, així com de la reducció de l'ús de fitosanitaris.

Els Jardins d'Àustria

Aquest espai era un antic viver on s'hi cultivaven les espècies que es plantaven a la resta del parc. El nom prové de la donació d'arbres per part del govern d'Àustria, amb motiu de l'exposició "Viena a Barcelona" de 1977.

L'ambaixador d'aquest país era un fan del parc i va impulsar els tràmits per agermanar Àustria amb Barcelona. Arran d'això es van intercanviar arbres durant uns anys. Molts van acabar morint, ja que eren d'alta muntanya i no s'adaptaven al clima mediterrani, i es va optar per plantar el darrer arbre, un Prunus avium, que ha esdevingut el de la memòria d'aquest fet.

L'any 2012 s'hi van retirar les gespes i es van substituir per grups de floració variada, plantes aromàtiques..., per commemorar el que en el seu moment va ser el viver de flors.

El Bosc de Vallcarca

La zona forestal del Park Güell és coneguda com el Bosc de Vallcarca. Ocupa l'obaga del parc i té unes característiques properes a un bosc mediterrani natural. Hi destaquen les pinedes de pi pinyer amb sotabosc de brolles o de bosquines de la terra baixa, i les pinedes de pi blanc amb sotabosc de màquies o garrigues d'alzinar o carrascar.

Tot i que el nivell d'enjardinament és molt important –amb la consegüent presència de diverses espècies exòtiques–, les condicions d'humitat que hi ha afavoreixen la presència d'espècies com l'arç blanc i el roure, indicadores que aquest petit espai estava constituït temps enrere per un petit alzinar amb roures.